LLEGENDA ARC SANT MARTÍ

Els petits també treballen el dia de la Pau. Hem llegit i escoltat un relat que ens ensenya a viure units, com els colors de l' arcoiris.

Conten que fa molt i molt de temps els colors van començar a barallar-se. Cadascun proclamava que ell era el més important, el més útil, el favorit.

 

El verd va dir: “Sense dubte, jo sóc el més important. Sóc el signe de la vida i l’esperança. M’han escollit per a l’herba, els arbres, les fulles. Sense mi tots els animalons moririen. Mireu al voltant i veureu que estic en la majoria de les coses”.

 

El blau va interrompre: “Tu només penses en la terra, però considera el cel i el mar. L’aigua és la base de la vida i són els núvols les quals l’absorveixen del mar blau. El cel dóna espai. I pau. I serenitat. Sense la meva pau no serieu més que afeccionats. 

 El groc no va poder més que esclatar a riure…i digué: Vosaltres sou tan seriosos! Jo porto al món riures, alegria i calor. El sol és groc, la lluna és groga, les estrelles són grogues. Cada vegada que mireu un gira-sol, el món sencer comença a somriure. Sense mi no hi hauria alegria”.

 

A continuació va prendre la paraula el carbassa: “Jo sóc el color de la salut i de la força. Puc ser por freqüent però sóc preciós per a les necessitts internes de la vda humana. Jo transporto les vitamines més importants. Penseu en les pastangues, les carabasses i les taronges.. no estic tot el temps donant voltes, però quan acolereixo el cel   en l’albada o en el crepuscle la meva bellesa és tan impressionant que ningú pensa en vosaltres”.

El vermell no podia contenir-se per més temps i va saltar: “Jo sóc el color del valor i del perill. Estic disposat a lluitar per una causa. Porto foc a la sang. Sense mi la terra estaria buida com la lluna. Sóc el color de la passió i de l’amor; de la rosa vermella, la flor de pasqua i la rosella”.

 

El púrpura enrogir en tota la seva força. Era molt alt i va parlar amb gran pompa: ”Sóc el color de la realització i el poder . Reis , caps d’estat, bisbes, m’han escollit sempre, perquè transformo el signe de l’autoritat i de la saviesa. La gent no em questiona; m’escolta i m’obeeix”.

 

El morat va parlar molt més tranquil·lament que els altres però amb més determinació: “Penseu en mi. Sóc el color del silenci. Rarament reparareu amb mi, però sense mi tots seríeu superficials. Represento el pensament i la reflexió el crepuscle i les aigües profundes. Em necessiteu per a l’equilibri i el contrast, l’oració i la pau interior.

 

Així va ser com els colors van estar presumint, cadascun convençut que ell era el millor. La seva baralla es va fer més i més sorollosa. De cop i volta, va aparèixer  una lluentor blanca i brillant. Hi havia llampecs que retronaven escandalosament. La pluja va començar a caure a bots i barrals, implacablement. Els colors van començar a arraulir-se amb por, acostant-se els uns als altres buscant protecció.

 

I la pluja va parlar: “Esteu bojos, colors, lluitant contra vosaltres mateixos, intentant cadascun dominar a la resta. No veieu que tots heu estat creats? Cadascun per a un objectiu especial, únic, diferent. Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi”.

 

Us he d’estendre arreu del món en un gran arc de color, en senyal d’estima i pau, com a promesa d’unió com a símbol d’esperança pel matí”. I així va ser com es creà l’arc de Sant Martí en el cel, perquè quan ho vegem, ens enrecordem que hem de tenir-nos en compte els uns als altres.

També hem fet aquesta feineta...