Els petits també treballen el
dia de la Pau. Hem llegit i escoltat un relat que ens ensenya a viure units, com els colors de l' arcoiris.
Conten
que fa molt i molt de temps els colors van començar a barallar-se.
Cadascun proclamava que ell era el més important, el més útil, el
favorit.
El
verd va dir: “Sense dubte, jo sóc el més important. Sóc el signe de la
vida i l’esperança. M’han escollit per a l’herba, els arbres, les
fulles. Sense mi tots els animalons moririen. Mireu al voltant i veureu
que estic en la majoria de les coses”.
El
blau va interrompre: “Tu només penses en la terra, però considera el
cel i el mar. L’aigua és la base de la vida i són els núvols les quals
l’absorveixen del mar blau. El cel dóna espai. I pau. I serenitat. Sense
la meva pau no serieu més que afeccionats.
El
groc no va poder més que esclatar a riure…i digué: Vosaltres sou tan
seriosos! Jo porto al món riures, alegria i calor. El sol és groc, la
lluna és groga, les estrelles són grogues. Cada vegada que mireu un
gira-sol, el món sencer comença a somriure. Sense mi no hi hauria
alegria”.
A
continuació va prendre la paraula el carbassa: “Jo sóc el color de la
salut i de la força. Puc ser por freqüent però sóc preciós per a les
necessitts internes de la vda humana. Jo transporto les vitamines més
importants. Penseu en les pastangues, les carabasses i les taronges.. no
estic tot el temps donant voltes, però quan acolereixo el cel en l’albada o en el crepuscle la meva bellesa és tan impressionant que ningú pensa en vosaltres”.
El
vermell no podia contenir-se per més temps i va saltar: “Jo sóc el
color del valor i del perill. Estic disposat a lluitar per una causa.
Porto foc a la sang. Sense mi la terra estaria buida com la lluna. Sóc
el color de la passió i de l’amor; de la rosa vermella, la flor de
pasqua i la rosella”.
El
púrpura enrogir en tota la seva força. Era molt alt i va parlar amb
gran pompa: ”Sóc el color de la realització i el poder . Reis , caps
d’estat, bisbes, m’han escollit sempre, perquè transformo el signe de
l’autoritat i de la saviesa. La gent no em questiona; m’escolta i
m’obeeix”.
El
morat va parlar molt més tranquil·lament que els altres però amb més
determinació: “Penseu en mi. Sóc el color del silenci. Rarament
reparareu amb mi, però sense mi tots seríeu superficials. Represento el
pensament i la reflexió el crepuscle i les aigües profundes. Em
necessiteu per a l’equilibri i el contrast, l’oració i la pau interior.
Així
va ser com els colors van estar presumint, cadascun convençut que ell
era el millor. La seva baralla es va fer més i més sorollosa. De cop i
volta, va aparèixer una
lluentor blanca i brillant. Hi havia llampecs que retronaven
escandalosament. La pluja va començar a caure a bots i barrals,
implacablement. Els colors van començar a arraulir-se amb por,
acostant-se els uns als altres buscant protecció.
I
la pluja va parlar: “Esteu bojos, colors, lluitant contra vosaltres
mateixos, intentant cadascun dominar a la resta. No veieu que tots heu
estat creats? Cadascun per a un objectiu especial, únic, diferent.
Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi”.
Us
he d’estendre arreu del món en un gran arc de color, en senyal d’estima
i pau, com a promesa d’unió com a símbol d’esperança pel matí”. I així
va ser com es creà l’arc de Sant Martí en el cel, perquè quan ho vegem,
ens enrecordem que hem de tenir-nos en compte els uns als altres.
També hem fet aquesta feineta...
